Races: El Sant Bernat

20151208023259Provinent del Tibet, el gos de raça Sant Bernat va arribar als Alps suïssos a on va ser adoptat pels monjos l’hospici de Sant Bernat i es va guanyar una merescuda fama per la seva habilitat rescatant escaladors. Aquest gegant de moviments lents i increïblement musculós, és un bonàs que sedueix a grans i petits per la seva noblesa i lleialtat. En aquest post us introduïm a la raça a través de la tendra història de la Neu, el Tor i els seus set cadellets.

La Cristina Rodríguez és la propietària dels dos protagonistes, el Tor, un mascle robust i rabassut i la Neu, la femella, de línies més estilitzades, més blanqueta, alta i prima i amb un ull de cada color (heterocromia). “No és la primera vegada que tenim un Sant Bernat, abans havíem tingut una femella que ens va agradar molt pel seu caràcter, així que vam voler repetir i vam agafar aquesta parelleta, que al juny faran dos anys”.

Fa uns quatre mesos, la Neu i el Tor es van convertir en pares d’una camada de petits Sant Bernats. “No va ser un embaràs buscat”, explica la Cristina, “però tot va anar molt bé”. En Carles Vargas, veterinari del Dispensari, en va fer el seguiment. “Als 40 dies de la monta se li va fer un control ecogràfic amb una placa per veure quants en portava i si tot anava bé. Després res més, perquè va parir ella sola a la nit a casa seva i no va haver-hi problemes. No va ser necessària la intervenció veterinària”.

La Cristina i la seva família van viure l’experiència encantats i se’n van fer càrrec durant els dos mesos de l’alletament. “Van néixer nou cadells, dos van morir de seguida però els altres set, tres femelles i quatre mascles estan perfectament sans. Van ser uns dies molt intensos, els gossets només mamaven, però calia anar netejant el corralet i la palla que els havíem posat perquè estiguessin més còmodes, i estar pendent de que tots mamessin. El meu fill petit i jo ens dedicàvem en cos i ànima a ells”.

20160215014930La Neu va ser molt bona mare i va tenir llet des del primer moment. “Una marassa”, assenyala orgullosa la Cristina, “els va estar alletant fins que van marxar. Sempre va estar molt protectora amb ells però a la vegada molt tranquil·la, confiava en nosaltres i si els tocàvem no deia res. El Tor, com que al principi no podia participar, havia de mantenir-se al marge per si de cas, però quan ja el vam deixar estar amb els cadellets, es va comportar com un autèntic paràs, jugant amb ells, protector, llepant-los, encantador! Fins i tot quan van marxar els va trobar a faltar més que la Neu i va estar uns dies estrany i molt esquerp”.

A les sis setmanes el Carles els va posar la primera vacuna, la de la Parvovirosi. “El Carles i la Sam del Dispensari de Sant Cugat van venir a casa i els van fer una revisió a fons”, explica la Cristina. “Van estar més d’una hora i mitja per vacunar, desparasitar, fer les cartilles... Ho vam passar molt bé, els anàvem pujant del garatge d’un en un per no equivocar-nos”.

Als dos mesos, els cadells ja estaven preparats per al deslletament. “De seguida els vam trobar famílies per adoptar-los. Tots estan per aquí a prop, excepte un que va marxar cap a Menorca, però seguim en contacte a través d’un grup de Whatsapp que hem creat. Tothom està molt content, ens enviem fotos i així els anem fent seguiment. Uns s’assemblen més a la mare, altres al pare. Curiosament les femelles són més grosses que els mascles i només un ha heretat els ulls de dos colors de la Neu”.

Un dels nous propietaris és el Jordi, a qui feia temps que la raça Sant Bernardo li havia robat el cor. “Els havíem vist a Suïsa, a Martigny i ens van agradar molt, de fet a mi sempre m’ha agradat aquesta raça. Era la meva il·lusió, i quan la Sam del Dispensari ens en va parlar no vam voler desaprofitar l’oportunitat”.

IMG_9352Quan tenien un mes els vam anar a triar”, continua el Jordi. “Anàvem per una femella, però un cop allà no ens vam poder resistir i vam acabar amb la parelleta, la Berna i el Nevat. Als dos mesos, els vam anar a recollir. Ha anat molt bé perquè al ser dos no s’han trobat mai sols. Dormen junts, juguen junts, ara ja tenen gairebé quatre mesos i no han trobat a faltar la mare”.

Un bonàs

El Sant Bernardo és un gos extremadament bo, té fama d’obedient, lleial i sempre disposat a complaure el seu amo. Per a la Cristina, el mascle i la femella tenen un caràcter molt diferent. “La Neu és molt tranquil·la, molt dòcil i afectuosa i en canvi el Tor és molt protector i una mica desconfiat dels estranys. Però els dos ens estimen moltíssim, fan molta companyia i només volen que els mimin, que els toquin, que els pentinin, que els acariciïn”.

Els cadells al dispensari 2Tot i que encara és una mica aviat, el Jordi coincideix amb aquesta apreciació. “El que ens ha sobtat molt és que el Nevat va més al seu aire tot i que és tranquil i afectuós, en canvi la Berna està molt més pendent de nosaltres, sempre darrera nostre enganxada. Realment ara te la menjaries perquè és com un peluix i malgrat que encara han de créixer i madurar, ja es veu que seran molt nobles i que estaran pendents de nosaltres”.

IMG_9350Conegut com a gos “mainadera” –en el qual es va inspirar la pel·lícula Beethoven-, el Sant Bernat és encantador amb els nens. La Cristina, que és mestra, explica que “pels alumnes que venen a casa a rebre classes particulars la seva motivació era acabar la feina per anar ràpidament a jugar amb els cadellets. No te’n cansaries d’estar amb ells, són molt canallers i els agrada molt el joc”.

El que s’aconsella, però, és ensinistrar-lo abans que no sigui massa gran. “El que sí tenen és molt caràcter, són molt tossuts”, comenta la Cristina, “entre els propietaris dels cadells tots coincideixen a destacar que no són fàcils d’educar perquè volen fer la seva i els has de marcar molt.Nosaltres hem començat a educar-los de manera casolana”, explica el Jordi “i poc a poc es van habituant, ja ens identifiquen el to de veu”.

Conviure amb el Sant Bernat

20160211031948Tant per la seva mida com per la seva procedència, el Sant Bernat s’adapta perfectament a la vida a l’exterior, però també és tranquil a l’interior i gaudeix dels climes familiars. La Cristina viu en una casa amb jardí a Valldoreix i no li cal treure’ls a passejar cada dia. “Els traiem el cap de setmana a la platja o al Montseny o els portem al pipi can de Coll Favà. Però si troben la porta de la casa oberta ja els tenim a dins perquè són gossos molt casolans i, així com hi ha races de petits que son molt belluguets, aquests quan entren dins de casa són catifes, s’estiren i ja no els pots moure

Nosaltres vivim a Dosrius, en una casa que té un terreny de 900 metres i poden córrer. Ara encara no els deixem sols perquè son petits, però aviat estaran campant al seu aire”, afegeix el Jordi. No ens cal treure’ls però, com que estem una mica retirats del centre urbà, quan anem al poble venen amb nosaltres i així també se socialitzen. Això sí, quan som a casa sempre estem amb ells i són els reis del sofà”.

Un gos que es deixa cuidar

20160211032132La cura d’aquests gossos no requereix de massa atencions i, a més, es deixen fer encantats ja que els agrada que s’estigui per ells. Bàsicament cal raspallar-los bé el pèl, netejar orelles i ulls i vigilar la higiene bucal. “Com que tenen les orelles caigudes les han de dur sempre netes. Nosaltres li netegem amb una gaseta una mica humida per dins perquè tendeixen a tenir otitis”, destaca la Cristina. “Tenen la fama de bavosos, per això cal vigilar la boca, i com que la parpella els penja una miqueta acostumen a fer molta lleganya, per tant cal netejar-los també els ulls. És bàsic raspallar-los sobretot si són de pel llarg. Això és més important que banyar-los, que ho fem poques vegades perquè costa una mica al ser tan grans”.

Nosaltres els vam banyar la setmana passada per primer cop i va anar molt bé”, comenta el Jordi. “A més, un cop a la setmana els netegem les orelles i la papada, sobretot a la gossa que té el pèl molt llarg i sempre se li embruta. També els raspallem a diari”.

20160211030855Pel que fa a l’alimentació, tots coincideixen a senyalar que mengen molt, fet que és del tot normal ja que es tracta d’una raça gegant i han de créixer molt. Per al Carles Vargas és molt important tenir una bona cura de l’alimentació i donar als cadells pinso d’alta gamma. “A més, fins l’any i mig s’aconsella un suplement amb condroprotectors per al creixement perquè en pocs mesos han de fer l’estirada i cal controlar l’equilibri de calci i fòsfor. Això és important controlar-ho per tal que el creixement dels óssos sigui el correcte i s’evitin més endavant patologies com la displàsia de maluc”.

Curiositat

20160211030913Els gossos Sant Bernat els van començar a criar al port de muntanya de Martigny els canonges suïssos de l’hospici del Gran Sant Bernat. Primer van ser utilitzats per al transport de càrrega i més endavant com a gossos de rescat en casos de llaüts. Entre ells, es va fer famós el Barry per haver salvat la vida a més de 40 persones.

A la localitat de Martigny es troba Barryland, el "Musée et Chiens du Saint Bernard", on es pot conèixer l’origen i les històries que s’expliquen sobre aquesta mítica raça. Actualment, en aquest mateix espai es dediquen a la cria i els visitants poden passejar per les gosseres i contemplar-los, acariciar-los i jugar amb ells.

 

Fitxa de raça Sant Bernat

Mides

Alçada: 60-70 cm, màxim 90cm

Pes: 50-91 kg

Característiques

Cap gran. Morro curt i ample. Nas ample, ulls mitjans, profunds i foscos. Coll fort i destacable papada. Orelles de mida mitjana que li pengen als costats del cap. Potes musculoses i peus grans. Cua gruixuda i llarga

Pelatge

Pot ser dur o llis, segons la varietat de l’espècie, sempre molt dens i de color blanc amb taques que poden ser de color vermell, caoba, atigrat, o negre.

Caràcter

Lleial, bo, intel·ligent, pacient i molt protector.

 

Categoria/es: 
Etiquetes: