Posa un gos a la teva vida!

No sabíem que la gosseta, en un temps rècord, aconseguiria fer-nos sortir al carrer sense mandra, prendre decisions consensuades, riure plegats al seu voltant i, en definitiva, robar-nos el cor”.

Per Mireia Olivé

Era una reivindicació històrica a la família. Des que els nostres fills tenen ús de raó que ens demanaven un gos. I ho havien fet per totes les vies, des de la carta als Reis quan eren més petits fins al bombardeig d’imatges d’adorables cadells, que rebíem a través de tots els canals de comunicació familiars. Donada la seva persistència, doncs, i sabent-los ja prou madurs i responsables, vam decidir que era el moment de rebre un nou membre de la família, una simpàtica gosseta d’aigües.

El passat mes de maig, la Guinness arribava a casa amb gairebé dos mesos, després de compartir el període de lactància al costat de la mare i amb els seus set germans. La gosseta era una boleta de peluix negre, on gairebé era impossible distingir uns ullets també ben foscos. Només quan aixecava el caparró li descobríem una clapa blanca al pit, herència de la seva mare, la Sidi.

Després de posar-li les primeres vacunes i el xip, i de rebre algunes recomanacions del Dispensari Veterinari, la vam portar a conèixer la seva nova llar. A casa ho teníem tot a punt: menjadores, llitet, pinso i llaunetes, joguines, premis… Se la notava una mica espantada, però donat que durant la lactància ja s’havia iniciat en un procés de socialització, aviat va estar del tot aclimatada.

Compartir les tasques

La família també ens hi vam acostumar de seguida. Ens vam organitzar per compartir entre tots les tasques: alimentar-la, raspallar-la, portar-la a passejar, recollir els excrements… i jugar, que és el més fàcil. Perquè, com la majoria dels cadells la Guinness és molt juganera. Espavilada i insistent, té la pilota sempre a punt perquè li facis uns llançaments i no s’esgota després de les contínues corredisses per la terrassa.

Sorprenentment, a casa tots complim amb les nostres responsabilitats sense protestar. L’arribada de la gosseta fins i tot sembla haver suavitzat els rampells de l’adolescència, i hem recuperat l’alegre salutació dels nostres fills quan entren a casa, encara que la destinatària de les seves gràcies sigui la Guinness. I és que la gosseta és la primera en rebre’t quan entres per la porta.

A l’estiu ens la vam endur a l’apartament de la costa. No li va costar gens habituar-se a la bona vida en una comunitat on grans i petits li feien totes les festes. Allà va conèixer també altres gossos amb els quals va compartir passeigs i banys a la platja petfriendly de Cambrils. Uns dies que, com tota la família, després va enyorar molt en tornar a la ciutat.

Ara ens preparem per passar el primer hivern amb la Guinness. No podrà entrar i sortir de la terrassa al seu gust, però ja ha après a aguantar-se els esfínters i esperarà pacient que la traguem a passejar: tenim els torns fets i al barri ja és coneguda de tots.

“Guinness? Li heu posat pel rècord?”, ens pregunten. “No, per la cervesa negra!”, responem. I és que en batejar-la no sabíem que la gosseta, en un temps rècord, aconseguiria fer-nos sortir al carrer sense mandra, prendre decisions en família consensuades, riure plegats al seu voltant i, en definitiva, robar-nos el cor.

Categoria/es: 
Etiquetes: