L’antibiograma, prova de sensibilitat o resistència microbiana

L’antibiograma, prova de sensibilitat o resistència microbiana, és una de les proves analítiques més eficaces que tenim en veterinària per diagnosticar tipus d’infeccions i identificar l’antibiòtic més adequat per a cadascuna.

Què és l’antibiograma?

És una de les proves analítiques més eficaces que tenim en veterinària per diagnosticar tipus d’infeccions i identificar l’antibiòtic més adequat per a cadascuna.

Mitjançant l’antibiograma mesurem la sensibilitat d’una bactèria davant diferents antimicrobians o antibiòtics “in vitro” i segons els resultats diagnostiquem el fàrmac més adequat per administrar “in vivo”.

Quan demanem un antibiograma?

Quan la infecció és molt evident i pot ser causada per diferents tipus de bacteris, és aconsellable demanar un antibiograma directament i així aconseguim total seguretat en la prescripció del fàrmac.

Quan prèviament hem prescrit un antibiòtic i al cap d’uns dies veiem que no ha tingut l’efecte esperat.

A quines substàncies realitzem antibiogrames?

Podem fer antibiogrames de sang, orina, femta, de líquid biològic o d’alguna ferida

Quins professionals intervenen en la realització de l’antibiograma

La prova requereix una col·laboració entre el veterinari i l’analista, ja que les dades clíniques són determinants a l’hora de realitzar la prova al laboratori.

Cas pràctic: antibiograma d’orina

El veterinari Quim Menzinger, de l’hospital de Rubí, ha encarregat a la biòloga Nèlida Ciurana, responsable del laboratori del Dispensari un antibiograma d’orina de la Nika, una Golden retriever de quatre anys que presentava símptomes d’infecció. “L’antibiograma és una eina molt important per fer un tractament molt més dirigit a l’agent causal, el que millora molt les probabilitats d’èxit en el tractament”, assegura el veterinari.

El Quim ha recollit mostres de l’orina de la Nika i les ha enviat al laboratori amb les seves indicacions. La Nèlida ha preparat una placa amb un medi de cultiu que té tots els nutrients per fer créixer les bactèries i l’ha sembrat, és a dir, que amb l’ajuda d’un palet esterilitzat l’ha impregnat de l’orina contaminada i l’ha introduït a l’estufa on l’ha mantingut entre 24 i 48 hores.

Durant aquest temps les colònies de bactèries han crescut damunt la placa. La Nèlida les ha barrejat amb sèrum fisiològic i ha obtingut una solució bacteriològica amb la qual, amb ajuda d’un altre pal esterilitzat, ha sembrat una altra placa de cultiu damunt la qual hi ha anat incorporant diferents tipus d’antibiòtic segons les indicacions clíniques del Quim i ho ha tornat a posar a l’estufa de 37º 24 hores més.

En treure la placa s’aprecia clarament quins bacteris han pogut seguir creixent i per tant són resistents a l’antibiòtic administrat; quins presenten una resistència intermèdia i podran ser eficaços amb dosis elevades o més freqüents; i quins han estat sensibles al fàrmac i probablement garanteixen la inhibició del bacteri i per tant són el tractament més indicat en aquest cas.

El Quim ha pogut prescriure el fàrmac adequat a la Nika a la qual, una setmana més tard, ja li ha remès del tot la infecció.